Segur que t'ha passat. Per una discussió a la feina. Per una conversa amb la família. Per un comentari de la parella o perquè algú t’ha mirat malament pel carrer. Fins i tot perquè no ha sonat la teva cançó preferida a la ràdio o perquè al súper no tenien els teus tomàquets. Un dia es pot creuar de la manera més tonta. I ara què? Pots seguir disgustat/ada o intentar provar algun d’aquests consells i remuntar la jornada. Ho intentem?
Desconnectar. És la paraula de moda. Els avis i les àvies en deien "treure el cap a passejar” i ara s’ha convertit gairebé en una necessitat imposada pel ritme de vida i per la situació que ens toca viure. Però no és senzill. Perquè podem desconnectar malament o fer-ho i no carregar prou les piles. Quina és la millor manera per desconnectar? Quins símptomes ens fan pensar que ja ens toca fer-ho? Quines situacions ens ajudaran encara més a aconseguir-ho? Desconnecta 15 minuts amb nosaltres i n’aprendr
Hi ha una expressió catalana que no fem servir prou i és la següent: “aquesta persona t’ha enverinat”. Vindria a ser allò que algú “no et fa bé”. I no només això, sinó que la seva presència et pot arribar a anular. De fet, et fa sentir petit/a. Si això ens passa en la nostra vida privada, si és pot, doncs adéu-siau. Però i si passa a la feina? I si ens amarga el sou, per dir-ho així? En aquest episodi aprendrem a identificar persones tòxiques i com evitar seguir-los el joc.
És una de les sensacions més desagradables que podem patir. La sentim quan esperem una notícia. La patim quan esperem el resultat d’una entrevista de feina, quan volem començar un projecte amb algú o quan ens acabem de menjar els grams de raïm i pensem en l’any vinent. La incertesa serà una de les paraules que no faltarà en el resum d’aquest any. Com ho podem fer perquè no ens guanyi la partida?
El pateix o el patim gairebé un 40% de la població de manera sostinguda. En un moment puntual, gairebé tots. És especialment intens fins els 67 anys i en diuen ?una malaltia silenciosa?. Però no és cert del tot. Perquè el nostre cos i el nostre cap ens avisa. Ens alerta de que alguna cosa va malament. Com ho fa? Quins són el símptomes que ens diuen que se?ns apropa una onada d?estrès? Quin remei hi podem posar?
Som especialistes en voler obrir i tanca etapes. Sembla que ho necessitem. I de vegades, com diria un bon tertulià ens fem trampes al solitari. Que la parella no ha funcionat, ens fem el propòsit de trobar-ne una de nova. Quan no estem contents amb el nostre cos, ens fem el propòsit de posar un cadenat a l’armari de les magdalenes. I aquests propòsits apareixen sempre en moments assenyalats com un aniversari o un canvi d’any. Però què passa quan el propòsit no només és una intenció sinó que ens hi aferrem amb ungles i dents? I si no el podem acomplir? Ens pot condicionar massa? Quan el propòsit és una trampa.
Sembla molt fàcil però NO ho és. Són dues lletres però sovint NO les sabem dir quan toca. I això ens causa molts problemes. Si NO ho diem, ho passem malament i si ho diem podem quedar malament. NO és un tema menor. Al final és un maldecap que acompanya la vida de moltes persones i fins i tot pot provocar greus problemes a l’hora de relacionar-nos amb altres. Però com diem NO, sense que sigui un problema? Com aturem la bola de neu de viure sempre al servei dels altres? El problema de NO saber dir NO i com posar-hi remei.
La indústria de la medicina i l'estètica, però també la cinematogràfica, la comercial i la musical, exploten tant com poden la nostàlgia: uns ens diuen que la joventut i les èpoques passades eren molt millors i els altres refan productes i pel·lícules i ens venen articles de la nostra infantesa. I funciona. Perquè eren temps per gaudir, perquè ens ho podíem passar bé sense preocupar-nos i perquè el més gros que ens podia passar era un genoll pelat. No és fàcil fer-se gran, i molta gent no ho accepta: són les Wendys i els Peter Pans.
En l’ordre hi ha la seguretat i la tranquil·litat. L’ordre d’un despatx, d’una oficina, on tenim l’ordinador, els bolígrafs i els papers on toca. L’ordre dins la casa, on tot té el seu lloc i tot és al seu lloc. El desordre, el caos. Les coses hi són, però no sabem on. Un despatx amb mil llibres que no estan endreçats i una casa que és campi qui pugui. Una manera de fer és millor que l’altra? Què diu de nosaltres?
Hollywood ens ha endolcit la vida. Sobretot la nostra vida amorosa. La majoria de comèdies romàntiques ens mostren una parella que es coneix, primer no s’agrada, i després descobreixen que han de viure junts tota la vida. I ho fan mentre el noi, generalment, corre cap a l’aeroport per evitar que ella agafi un vol. Que també li podria dir per telèfon. Però és Hollywood. Però a la vida real la cosa no va així. Perquè de vegades coneixem a alguna persona que sembla “la persona” però per ell o ella, nosaltres no ho som. I la pregunta del milió: com sabem si ho és? Com sabem si hem trobat la parella que buscàvem?
És una de les paraules més de moda. És lletja però tots l’hem patit. Procrastinar. Si ho voleu més d’estar per casa, perdre el temps. I si ho voleu més concret, perdre el temps per ajornar allò que hauríem d’estar fent. I no precisament per fer una altra cosa molt més útil. De fet aquesta situació, defineix un dels mals del nostre temps: ajornar les coses que ens toca fer quan ens toca fer-les. No és mandra. Què és doncs? Per què no afrontem el problemes en el seu moment? Per què ajornem una decisió o una conversa important? Ho descobrirem ara. Ara mateix.
Fills que presumeixen de pares: "és que hi puc parlar com si fos un amic". Mares que presumeixen de fills: "m'ho explica tot. Sóc la seva millor amiga". I altres pares i mares que es posen les mans al cap i que diuen que s'han de posar límits. Sí? Quins límits? Com es fixen? I quan són adolescents o fins i tot quan són adults, com hem d'aconsellar els nostres fills? Quan s'ha de ser contundent i quan has d'anar amb ell o ella a fer un cafè al bar per parlar d'un tema molt delicat? Ens hem decidit a entrar en un tema que encara no havíem tocat que és la psicologia dins de l'educació i per no fer-ho com un elefant hem triat un punt de partida: l'amistat entre pares i fills.
El concepte de la felicitat és un dels grans debats del nostre temps. La felicitat de les petites coses: una abraçada, una estona amb ell o ella o un raig de sol al matí. La felicitat dels diners. O no. La felicitat de viure en pau o el neguit de no ser-ho prou. I sabeu què és la 'cherofobia'? La por a ser feliç. Perquè... en som, de feliços? Com en podem ser més?
Potser no ho sabíeu però l’origen etimològic de la paraula persona és “màscara”. És a dir, tots en portem una. I com s’aguanta en moltes ocasions aquesta màscara? Amb la mentida. Sabeu que mentim de 30 a 40 vegades al dia? I que aquest percentatge augmenta quan coneixem algú de nou? Què ens empeny a fer-ho? Si nosaltres no mentim, per què ens menteixen? I com les podem detectar? I a l’altra cara de la moneda, la sinceritat. Podem anar pel món essent sempre sincers? I aquelles persones que ens poden ofendre però sempre amb la bandera de la sinceritat, sense cap filtre? Les dues cares de la moneda, la sinceritat i la mentida.
Benvinguts a un episodi diferent. I potser el més optimista de tota la temporada. Us imagineu que amb un senzill canvi de perspectiva els vostres problemes no semblin tan greus? I si resulta que vivim angoixats per moltes dificultats, però en realitat no són tantes? En aquesta entrega us proposem una màxima, un canvi de xip per ajudar a resoldre els vostres problemes.
En una entrevista amb Jordi Évole Mariano Rajoy va confessar que la seva manera de fer, políticament parlant, és afrontar els temes “en paral·lel”, és a dir, no posar-s’hi gaire i deixar que els conflictes se solucionin sols. És una estratègia legítima o una manera de no voler afrontar els conflictes? De fet, dins l’àmbit laboral o entre el nostre grup d’amics o família sempre hi ha aquell o aquella que no el veuràs mai enmig d’una discussió i que, a més, si pot, intentarà que no l’esquitxi. Són autèntics especialistes a fugir de tot allò que pugui acabar en un enfrontament o en una presa de decisió. La por al conflicte pot derivar en situacions molt complicades de gestionar perquè com diu el clàssic: “tot torna”.
Durant la pandèmia s’ha posat de moda un concepte que ha fet fortuna. Estem parlant de la languidesa. Una mena de malestar que defineix molt bé un cert sentiment d’apatia o de poques ganes de fer coses. En un moment o un altre tots plegats hi hem passat però... és una emoció puntual o és un símptoma d’una situació més permanent? És a dir, quan estem tristos més del què ens sembla, ens estem apropant a la depressió o no té res a veure? Quan hem de considerar la possibilitat que estem patint realment una depressió? Tristesa i depressió. Cosines germanes però no sempre.
I fins aquí hem arribat i acabem la casa per la teulada. Amb una pregunta que la petita gran família del Tranquil·la Ment ens heu fet moltes vegades i que finalment tindrà resposta: quan he d'anar al psicòleg? En quin moment he de prendre aquesta decisió? I per tots aquells a qui els pugui costar també us explicarem què hi trobareu més enllà dels tòpics del divan i la llibreta del Xavier Guix de torn. I aquest episodi també conté un reconeixement per a tots vosaltres, que ens heu seguit, ordenada o desordenadament, en aquest camí fascinant que consisteix en deixar d'ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Moltes, moltes gràcies. Salut i ment tranquil·la.
En el primer episodi d’aquesta nova temporada parlem sobre el món dels perfeccionistes: unes persones que sempre volen que tot surti bé, amb el cost que comporta. Hi hem posat per títol “La trampa del perfeccionista”, perquè sota la capa d’una perfecta organització, sovint s’hi amaga un patiment que hem d’aprendre a controlar. Potser ets una persona d'aquestes o convius amb una. No pateixis: té solució.
Quan arriba Sant Valentí o et toca comprar llibres i roses per Sant Jordi és inevitable analitzar la relació que mantenim. Ens agrada? Ens hi sentim bé? O potser donem més del que rebem? I fins i tot: ens agradaria deixar-ho, però no ens hi veiem amb cor? En aquest episodi responem a una pregunta que fa molta por: què hem de fer quan arribem a la conclusió que la relació no funciona?
El terme "ansietat" ha anat canviant amb el pas del temps: ara hi fem referència quan estem nerviosos, impacients o estressats. Però quan i com apareix l'ansietat que realment ens provoca un malestar? Quins símptomes ens han de preocupar? I el més important: hi ha algun mètode per aconseguir aturar-la? L'ansietat és el gran mal del nostre temps. És un laberint, però que té sortida.
“Ho faig tot: a la feina m’hi deixo la pell, però sembla que ni existeixi. Els meus companys prosperen però jo no, malgrat que segur que penco més que ells. I a casa i amb els amics, ningú em pren seriosament”. Són exemples de persones poc valorades. Ho pateixen en silenci perquè se senten invisibles. En aquest pòdcast, us proposem una guia per tornar a aparèixer.
Fa 26 temporades que està al capdavant del ‘Versió RAC1’, líder de les tardes radiofòniques a Catalunya, però també fa 26 anys que viu amb la mateixa rutina, i és una de molt exigent. Com s’ho fa per sortir de la roda del hàmster? Toni Clapés t’explica com desconnectar i reflexiona sobre la importància de la salut mental.
La manera més fàcil de descriure-les és que són persones que ens compliquen molt la vida: egocèntriques, egoistes i sempre negatives. La pregunta és: com ens hi hem de relacionar? Com podem aconseguir que no ens afectin els seus actes? Un manual per identificar-les i saber com evitar que els seus actes ens afectin.
És una frase que cada vegada sentim més sovint. S'està trencant, de mica en mica, un tema tabú, però que encara genera molt de rebuig, sobretot socialment. Ser o no ser mare és una elecció personal, condicionada a moltes raons, però que afecta de manera directa la nostra vida de parella i les nostres relacions. Com podem gestionar aquest sentiment? Com l'hem d'afrontar els que som al voltant?
Hi ha èpoques de la nostra vida que tot sembla anar malament. Però potser la qüestió és aquesta: que “només ho sembla”. Generem pensaments negatius que ens fan veure les coses molt pitjor del que són i que ens acaben afectant de manera molt real. Per què apareixen aquests pensaments? Són reals? I sobretot, com ho hem de fer per aturar-los i desactivar-los? Una edició del pòdcast per convertir en positius els pensaments negatius.
No ens cal una platea plena per posar-nos nerviosos davant d'un grup de gent a qui els hem d'explicar un projecte, una anècdota o els hem de convèncer d'alguna cosa. Fins i tot hi ha persones que davant d'algú que els imposa ho acaben passant malament. L'actriu Marta Millà ('Com si fos ahir', 'Plats bruts'...) ens ajuda a sentir-nos menys indefensos davant dels altres i, sobretot, a vendre'ns millor.
Vas de viatge i et mires les puntuacions de tots els hotels, restaurants i fins i tot les del guia. O et poses de mal humor si a mitja setmana algú gosa improvisar un pla que no estava previst. Vius en la tranquil·litat de la planificació. Però què diu de tu? La planificació és bona o amaga una inseguretat? Un episodi per a planificadors i per a tots aquells que hi conviuen.
Tots hem tingut un dia de fúria i hem necessitat cridar-ho als quatre vents. I ens enfadem i, sovint, ho paguem amb els altres, que ens han d’aguantar el rampell, amb raó o sense. Però enfadar-se serveix d’alguna cosa? Quan una cosa ens molesta ho hem de treure i cridar si cal? O és una pèrdua de temps i d’energia que no ens porta enlloc? Gent emprenyadora i gent emprenyada, aquest capítol és per a vosaltres.
Sota l'aparença d'un tema menor s'amaguen un seguit de problemes que causen molts maldecaps. Als despistats o despistades, però també als que conviuen amb ells. Estem parlant de persones que s'obliden de les coses de manera sistemàtica, però també de falsos despistats que ho fan servir d'excusa, per exemple, per no fer la feina que els toca. La gran pregunta és: tenen solució?
Últim episodi abans de les vacances. Moment per fer balanços i que hem decidit aprofitar per parlar de les etapes. Com es tanquen? Quan ens acomiadem d'un cicle laboral o sentimental ho hem de fer de cop? O no cal tenir tantes presses? Tancar cicles per poder-ne obrir de nous.
Quan s’apropen celebracions o reunions familiars hi ha qui es posa a tremolar: mal humor, retrets i discussions recurrents. De fet, sembla que algunes famílies es reservin les trobades per treure els plats bruts. Com les hem d’afrontar? Ens hauríem de negar a anar-hi? És bona idea acotar els temes de conversa? Aquí teniu un manual per sobreviure a la família que no hem triat.
Sortir de la “roda del hàmster” familiar o laboral és complicat. Però hi ha moments que ja no podem més i ens plantegem si ens hauríem d’aturar, descansar o, directament, plegar. En aquest capítol repassem els símptomes que ens poden alertar que ha arribat el moment de fer una pausa i, arribat aquest punt, com ho hem de fer de manera sana.
La feina, els cursos, el pàdel, les reunions escolars... tots són un camp de mines en contra del desig sexual. Hi ha parelles que acaben desistint i decideixen planificar les relacions sexuals, però n'hi ha d'altres que gairebé estan a punt d'abandonar. Què hem de fer quan no sentim desig per la nostra parella? Pot ser una situació temporal o convertir-se en definitiva? És una situació que es pot remuntar? Un podcast amb totes les eines per sortir en cerca del desig perdut.
De tota la vida se n’ha dit “viure el present”. Ara li hem canviat el nom i és la teràpia més estesa: l’anomenat mindfulness, que promet connectar-nos de manera intencionada i conscient amb el present. Però per a què serveix? A qui va dirigida? I funciona? I això en quin punt deixa la meditació tradicional? Pros i contres de teràpies molt conegudes, però de les quals en realitat en sabem ben poc.
Estem parlant de persones tranquil·les, amables i pacífiques que quan agafen el volant es converteixen en algú que ni reconeixem. Un Jekyll i Hide de manual que només necessita que algú li toqui la botzina o simplement que algú l'avanci per convertir-se en un sac d'ira i renecs. Per què ens passa això? Per què no ho podem controlar? Què diu de nosaltres? El copilot hi pot fer alguna cosa o val més que calli? Transformacions al volant a debat
És una roda de hàmster de la qual ens costa sortir: casa, feina, família i oci. Però què passa quan una d'aquestes potes, que és l'àmbit laboral, no funciona? No ens sentim valorats, no ens agrada o ens fan la vida impossible a l'oficina. I ens envaeix un sentiment que moltes vegades és confús: estem cremats o aquesta situació límit ens està deprimint? Com ho podem saber? Afegirem a la a conversa Doloris Liria, vicedegana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i CEO de Menta Salut Professional.
Tots ho hem vist. En un espectacle o en un restaurant: pares i mares que es mantenen impassibles mentre les criatures rondinen, corren o criden de manera exagerada. I tot plegat perquè si porten la contrària als nens, la situació va a pitjor. Són famílies que han perdut el control sobre els límits que cal posar als fills. Per què s’ha arribat fins aquest punt? Com es pot revertir aquesta situació? Llibertat o autoritat?
És present en tots els àmbits de la vida: des de la feina fins a l’oci. I fins i tot el fem servir per distreure les criatures quan la situació és límit. Però això ens crea una dependència que no és sana. Ara que ja ens hem convertit en addictes a les notificacions, whatsapps i vídeos de gatets… com podem posar-hi remei? Què podem considerar un ús raonable? I què fem amb l’ús del mòbil i els nostres fills?